Un dia.

Ésta es un cuento escrito en catalán. Echo e inventado por mi.


Encara és de nit. No tinc gens de son. Encenc l’espelma amb l’últim misto que queda en el paquet. Tindré que anar al mercat a comprar-hi més. Hi tindria que fer un bescanvi, ja que a casa no tenim prou diners. Mengem el que el camp ens ofert i ens dóna. Prou i res més. Molt poques vegades anem al mercat, solament per raons molt poc qüestionables, com els martells, l’aixada, els mistos. I deixa de contar.

M’agrada molt anar al mercat. El rebombori de la gent mirant i discutint per quina peça és més barata que l’altre, la remor de les botigueres, les empentes de la gent tot cuita-corrents, el soroll metàl•lic dels diners traspassant de mans, les gallines espantades per la pèrdua extravagant d’ous, i la fressa de tot el mercat junt, sempre parlant a crits i regatejant, no ho canviaria, és un conjunt de coses que et fa sentir que ets viu, aquí i ara.

Miro el sostre, blanc, amb els braços doblegats aguantant-me el clatell. El coixí, dur, em fa mal a l’espatlla, em remoc i me’l col•loco bé. Els ulls se’m van tancant.

-Fill, corre, despertat, fill!

Obro una mica els ulls. La llum somorta i translúcida que prové de la finestra, totalment oberta, em dóna de ple a la cara. No puc veure la figura que m’està cridant. La llum es fa cada cop menys intensa. Puc distingir que és la mare. Va amb un davantal mig ple de sang, segurament d’un conill o llebre. Té un rostre serè i pàl•lid, amb clotets a les galtes i la mandíbula quadrada. Els ulls grossos i blaus que desperten felicitat i tendresa. L’espelma s’ha esgotat del tot i la cera s’ha escampat per la tauleta de nit.

-Corre, vinga. Que ja ha sortit el Sol.

Cada segon que passa em crida i em sacseja més. Té una veu dolça, suau. M’estiro la flassada a un lloc, amb parsimònia, exclòs del que la mare em diu. Un corrent de vent entra per la finestra i em posa alerta, tremolo. Em vesteixo ràpid, el fred m’ha entrat fins al moll dels ossos. Esmorzo un got de llet i un llesca de pa, enriquit amb nous i ametlles, un bon esmorzar, malgrat tot.

Corro, m’agrada, et sents lliure, viu i penses que el món es teu, tot. Arribo al mercat exhaust. M’apassiona els colors vius de les fruites, la varietat del verd de les verdures i la blancor dels ous acabats de pondre.

Entro primer a la botiga del ferrer. La mare m’ha donat diners, i no cal que faci un bescanvi. Es un home alt i musculós, de molts anys de carregar plaques de ferro y brindar ganivets.

-Un martell.

-Cinc monedes, serien.

Se les atanso, em costa donar-li els diners. Perquè molt poques vegades, a casa, en tenim. De la feina de pagès, que té el pare, no arriba molt per comprar-hi al mercat, perquè la meitat dels aliments ens el mengem. Així que, quan tenim diners, em costa molt donar-los a una altre persona.

Agafo el martell, pesa. El vaig canviant de mà, per compensar el pes.

Tot pensant, arribo a la parada on venen el mistos. La senyora que m’atén és una dona gran, d’uns vuitanta anys, grassa, però amb una cara feble i dèbil.

-Una paquet de mistos.

-Quants?

-Una trentena.

-Dues monedes.

Em queden molt poques monedes, però me’n queden. Mentre deixo enrere el mercat, mig corrents mig saltant, les monedes salten del pantaló i brinden a cada sotragada.



Un soroll eixordador de sirenes em fa saltar. Escolto dispars, gent cridant, passes que s’acosten, ganivets brindant, la remor d’un cotxe, s’acosta.

Per un acte reflex, m’amago darrere d’un contenidor d’escombraries. Militars i gent armada passen per davant meu, però no em veuen, passen de llarg. Una nena, petita, es creua en el camí dels militars, es rossa amb els cabells deixats anar, ondulats, els seus ulls són grossos d’un color grisos, i amb tota la crueltat que es pot tenir en aquest món, la disparant. Una taca vermella es va propagant per tot el contorn del cor, on li han clavat el tret. Cau a terra, com un pes mort.

Ploro sense fer soroll, aquella nena devia tenir la mateixa edat que jo. No sé que havia passat, no sé perquè hi havia tants militars, no sé perquè hi havia dispars, no sé perquè la gent cridava i corria, esverada, no sé perquè la nena ha caigut, tants sols un segon abans, al terra, plena de sang.

Després d’un temps d’estar-me darrere del contenidor, m’aixeco i em poso a caminar. Al carrer ja no hi ha ningú. Paso pel mercat, els aparadors i les parades estan destrossades. Les verdures i les fruites s’han escampat per tot el terra. Els peixos, tots trepitjats i amb els budells enfora, les gallines cloquejant, espantades.

Tot el mercat desperta desolació.

Vaig amb compte de no trepitjar les verdures escampades.

Deixo enrere el mercat. Continuo caminant pels carrers desolats. Vaig cap a casa. Em trobo totes les portes obertes de bat a bat. Mentre observo la meva casa amb tot de plats, de coberts i de gots trencats, escampats pel terra de manera uniforme, sento com els pèls de la nuca se m’ericen. Una suor freda em comença a regalimar per l’esquena. El meu cervell comença a anar a tota velocitat. Pujo les escales a dues batzegades. Entro a la meva habitació. Trobo el llit desfet, les mantes, les flassades i els coixins, tots, tirats per terra, i les meves joguines, escampades a la intempèrie.

Surto de casa. Penso en el pare i la mare, i penso en on podien haver anat. El meu cos és més ràpid que la meva ment i em veig corrents cap a la sinagoga.

A casa, som molt religiosos, cada diumenge hi anem. Però feia unes setmanes que no hi anàvem. A vegades li preguntava a la mare que perquè, i em responia, una mica neguitosa, que hi aniríem. Però no hi anàvem.

La porta de la sinagoga està tancada, però no amb clau, així que hi entro. L’olor de l’encens m’omple els narius. Camino cap a la sala principal. I m’hagués agradat no veure-ho. Tot de gent estirada al terra, l’estora, s’ha convertir en un basal de sang. Els budells escampats, les temples foradades, els braços i les cames amputades. L’olor de la mort. Les mosques sobrevolant l’entorn.

Corro. M’entrebanco, m’aixeco. Els batecs del cor cada vegada són més forts. Em falta l’aire. M’entrebanco, faig un esforç i m’aixeco. M’he fet una esgarrapada, em sagna. Corro encara un temps, fins que caic al terra, exhaust. Les cames no em responen. Em falta un temps perquè la sang hi circuli de nou.

Intento eliminar la imatge que he vist fa un moment. Però se que no la podré oblidar. Perquè se molt bé que s’oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar.

No sé on vaig. La espècie de món que tenia ja no hi és, ha desaparegut, l’han eliminat.

Entro en una casa. Tota de marbre i fusta nova, les finestres, totes, trencades i esmicolades, el terra, ple de sang. En la primera habitació que em trobo m’amago a sota del llit. Em cauen les llàgrimes, salades, daltabaix. Començo a sanglotar, m’ofego. M’assereno i m’adormo amb les llàgrimes encara caient-me per les galtes.



Em desperto sobtat, d’un somni incòmode. Sento veus, parlen. M’aixeco amb cura. La ferida que em vaig fer s’ha assecat i m’ha deixat el pantaló dur. Les veus provenen de la cuina. Avanço a poc a poc. Dono una ullada. Hi ha dos militars, armats. Mentre un revisa totes les provisions de menjar, l’altre es dedica a parlar de banalitats.

La porta del lavabo s’obre de cop, faig un bot. Tinc un mal pressentiment. Una suor freda em comença a baixar per l’espatlla, em vénen nàusees de les ganes desesperades de que no m’hagin vist, a mi no. Però la vida sempre dóna contra cors i sento unes mans que es recolzen a les meves espatlles.

-Mira que hi tenim, aquí!

Els dos homes es giren cap a mi i s’aixequen de cop. M’apunyalen amb la mirada, m’esgarrapen per dins. Tothom conté la respiració com un sol home, es podria sentir una agulla clavant-se a terra.

-Hòstia! D’on has sortit, tu?. Digues, ets jueu?

No responc, no em surt cap paraula, cap mot, cap murmuri, cap xiuxiueig. Em quedo atònit, tens, rígid. Em miren com si no sabessin el que diuen.

-Que si ets jueu!?

Les paraules que m’arriben no són clares, però distingeixo jueu, i assenteixo.

-No ho hagués jurat mai, tu. Si sembla un dels nostres, tant ros com és, el nano.

Mentre diu la frase, que em sembla molt llunyana i inintel•ligible, m’estira dels cabells i em porta fins a un camió. Allà, m’emmanillen, com si fos un lladre, i em tapen la boca. Tanquen la porta del camió i tot s’omple de negre. El camió s’engega i comencen les sotragades. Perdo tot contacte amb el temps, no sé si passen hores, minuts, no ho sé.



El camió s’atura i obre’n la porta amb força, una llum forta i brillant m’encega de cop. M’estiren del cabell i em baixen a un camp. Alço més la vista i veig les tanques, imponents, vorejades al capdamunt per espirals de ferro forjat.


M’envien a una sala, prou gran per encabir-hi cent persones. Em tallen els cabells al zero, tot el meu cabell, ros i esbojarrat, ja només i queden les restes que em cauen daltabaix.


Em condueixen a una habitació, pel cap baix de cinquanta llits. Em vesteixo amb la roba que em donen, blanca amb ratlles blaves, com un pijama.

Encara no tinc temps de processar el que està passant, es com quan et donen un cop fort i tens que anant-lo assimilant. Els meus pares, no sé on són, segurament morts. Els meus amics, segur que corren el mateix parer que els meus pares.

En la vida, t’anà dones del que tens quan ho perds, i et vénen unes ganes descontrolades de tenir-ho una altre vegada, amb tu, segur de cap perill.

Torna l’home que em va enxampar en la casa, i em porta fins a un vestidor. Em despulla. Al costat hi ha més homes, ja grans, amb el mateix vestit que jo, tots iguals, també es despullen. Ens envien tots a una altre sala, molt més petita que cap altre. Estem tots despullats, de cap a peus. M’empenyen per tots costats. Em donen cops de colze. Criden. Criden com mai he sentit cridar algú. Semblen una massa eixordadora de bèsties moribundes.

-Gas!

Començo a notar una olor, que m’esgarrapa per dins dels porus i dels narius del nas. Se m’ericen els pèls de la nuca. Una veu en el meu cap diu que marxi d’allà, però no puc. Molts d’homes han caigut a terra.

L’olor comença a enfortir. Només em cal un pensament. Un mar immens, negre, ple de respostes, on ser jo mateix, on pugui ser jo mateix.

I caic estès a terra.